El Racó d’articles

Print Friendly, PDF & Email

AFORTUNATS DE SER VALENCIANS _________ Alicia Miralles López

 

“T’has enterat? Que afortunat eixe que li ha tocat el segon premi de la loteria de Nadal! Quina sort i quina enveja!!”.

Enveja? Sort? Afortunat? Esteu molt equivocats. L’afortunat no és aquell a qui li toca la loteria (tot i que cert és que els diners solucionen molts problemes), afortunats som nosaltres per viure on vivim. Per ser d’on som. Afortunats per ser valencians.


Som afortunats per tenir una riquesa paisatgística que uneix platja i muntanya. Platges de sorra quilomètriques que fa que molta gent vinga de fora a gaudir d’elles…..alguns des de fa mes de 50 anys! És el cas de moltes famílies madrilenyes, franceses, del nord d’Espanya i fins i tot d’Andalusia que trien les nostres platges per descansar en Pasqua o en estiu. Però també tenim muntanyes: paratges amb un valor incalculable que són el fonament pulmonar de moltes comarques i que, tot i haver patit incendis contínuament, segueixen sent una font inesgotable d’herbes, brosses, animals de caça i lloc de pasturatge per al ramat. Allí trobem una flora i fauna que, en alguns casos, és exclusivament autòctona de la zona. I apart de la platja i la muntanya, no ens podem oblidar de paratges naturals com l’Albufera de València, les Salines de Santa Pola o la Marjal Pego-Oliva, fonamentals per a la conservació mediambiental dels ecosistemes de la zona i lloc important per als nius d’aus peregrines.


I si parlem d’herbes per fer herbero o brosses per infusions, hem de reconèixer què afortunats som de tindre el nostre MENJAR. Quina cultura gastronòmica que tenim al País Valencià! Per on començar? Sense dubte, amb la cassalleta arrancaora. A partir d’ací, tot és fer boca: coques a la calfó, figatells, pebreres farcides, botifarres i llonganisses, embotits d’Utiel, vins de Requena i mistela de Xaló, arròs al forn o amb crosta, arròs caldos, gamba roja de Dénia, galera de Vinaròs, esclata-sangs, formatges, sobrassada de la Marina, coques de recapte, pastissets, bunyols, arnadí, arrop i tallaetes, rotllo banyat, coca en llanda, mones de Pasqua, torró de Xixona, orxata i fartons, monxàvena, pericana de Muro, espencat, mullaor, sang en ceba, gamba en bleda, aladroc fregit, capellans, all i pebre, gaspatxo, putxero, fideuà o la grandíssima paella. I em quede curta! Qui no ha portat algun convidat de fora de València a sa casa per a oferir-li, orgullós, una paella feta per la mare? I és que res com el menjar de casa: bo, contundent i saborós. Ara que per a contundents, els nostres esmorzars. No hi ha foraster que sobrevisca a un esmorzar valencià! Molt de ‘pijerio’ hi ha ara amb allò de dir-li “el vermut” , quan ací tenim l’esmorzar de tota la vida a preus ridículs.


Afortunats que som. Afortunats de poder tenir a taula taronges collides a l’hort, o tomaques fetes pel pare. I penques, fesols, de careta i de la pelailla, albergínies, pebreres, alficòs... tot de collita pròpia i amb un sabor molt especial: el sabor d’allò fet a casa.


I no hi ha res més de casa nostra, de casa valenciana, que un MÚSIC. Sempre s’ha dit que tota família valenciana té (mínim) un músic a casa. Tenim més músics per metre quadrat que a cap altre lloc del territori espanyol. Som uns afortunats ja que no hi ha festa que no estiga ambientada per una banda de música o xaranga. I com canvia el tenir uns músics darrere a no tenir-ne! Perquè les nostres festes sense música, no serien el mateix.


Festes. Però no qualsevol festa: les festes valencianes. No hi ha cap definició que puga expressar el que significa la FESTA per a un valencià: perquè un valencià representa per ell mateix la paraula festa. Des de les Falles fins als Moros i Cristians, passant per Setmana Santa, Pasqua, les festes patronals, les Fogueres d’Alacant, la Magdalena de Castelló, els correfocs, les festes dels quintos, la romeria, els carnestoltes, els porrats, els bous al carrer, el Misteri d’Elx, la Muixeranga d’Algemesí.... si les festes sense música no serien el mateix, un valencià sense festes no seria valencià. I tota festa a la nostra terra sempre va acompanyada de la pólvora d’una bona mascletà o d’un castell de focs d’artifici. Per què com deia mon pare: “el valencià tot ho arregla amb una mascletà”.


Afortunats som de tenir la cultura literària que tenim i afortunats som de tenir dues LLENGÜES: ser bilingüe des que naixes és un regal, un privilegi. Nosaltres ja comencem amb avantatge: quan uns comencen a estudiar un idioma, nosaltres anem ja a pel tercer. I que rica és la nostra llengua! La parla valenciana, la del carrer, és única la mires per on la mires. On uns diuen pebrera, altres diuen pimentó i d’altres bajoca; mona, tonya, panquemao o fogassa; borles, monges o roses; besugo o tonyineta; burret, cafè-licor o plis-play; barrejat o mesclat... la qüestió és que, tot i tenir tal varietat de mots diferents per anomenar la mateixa cosa, al final ens entenem tots.


I és així com tots, absolutament tots, tenim una mateixa cosa que ens uneix, des del Sénia al Segura, tots tenim una mateixa cosa en comú: una UELA valenciana. Perquè no hi ha cap altra uela al mon que cuine, et cuide, t’aconselle o et marmole com ho fa una uela valenciana. En cap altre idioma es pot dir “ves en cuidao, veges en qui t’ajuntes, no begues massa, no et gastes molts diners, tapat el coll, agafa jaqueta, menja, no tornes tard,...” tot resumit amb una sola paraula: “CONEIXEMENT!!”. Ai les ueles, no s’haurien de morir mai! Afortunats som de tenir ueles i uelos com els nostres.


Així que, creieu ara o no que som uns afortunats per ser valencians? Jo crec que sí. Som uns afortunats per viure on vivim, tenir el que tenim i per ser d’on som: de la millor terreta del món!
Visca València!


“Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot“
Vicent Andrés Estellés.


“Era guapa?
Era Valenciana.”
Suecanismes

A MÓS REDÓ _________ Pere Moll

Enguany els dies forts de Na Quaresma, ens cauen de ple en la Festa Josefina (sempre hi ha algun sant rodant la festa) però també de disbauxa i de concupiscència. No obstant, amb tot el respecte per les tradicions faré esta recensió amb el rigor i la seriositat que es mereixen les festes (la pagana i la excelsa) i el "pa amb companatge".Per començar, esmenaré amb  una obvietat cursi i carrinclona però el fi justifica, de tan en tant, quimeres fútils: La cuina és com la falla, artesana i efímera, el·laborada per al delit dels cinc sentits i ser consumida quasi tan prompte com la planten  o l'escudellen. La falla està en peu uns quants dies per a ser admirada o criticada i el cuinat disposa d'un  temps d'espera per al seu  bon reposat, però al cap i a la fi, devorades pel foc o per una colla de gormands (més encertat, farteres).

El menjar tenia una funció alimentaria (encara la te) i plaentera, els més concupiscents i pantagruèlics acabaven fassits després d'un tiberi, però ara esdevinguda un "ART", ha fet sorgir una plèiade elitista de "crítics gastronòmics",  i també de "gastrovòmics" amb la pedant voluntat de provocar sobre la nostra pobra cogitativa avantguarda culinària, la seua ubèrrima sapiència sobre fogons. Amb  ampul·lós  lèxic, construeixen unes pretencioses sintaxis dins dels plats i de les cassoles, escrivint i descrivint sobre esfericitats, colors, plasticitat, ideologia, abstraccions, sensacions i poesia al plat (per a Josep Pla, la Poesia era com fer bunyols quan no n'hi han carabasses). Ara que m'he quedat a gust,amb els acadèmics, també he de dir que criticar l'avantguardisme del coc o la alta cuina, només perquè si, és tan reaccionari com blasmar l'Art Abstracte, simplement, perquè el desconeixem o per ignorància que és molt agosarada.

En este escrit, més que criticar,  allò que desconeixem, intentarem evocar a trossos i a mossos el que hem segut, i el que encara som ací a Oliva en qüestions del que i del com menjar-nos les viandes. Tinc el reiterat vici de citar a Josep Pla i el de manllevar moltes de les seues impressions; deia l'escriptor de L'Empordà que la cuina era el paisatge posat a la cassola (cosa ben certa, perquè menjavem  el que teniem o el que ens donava la terra al llarg de l'any), i afirmava que som el que hem menjat. Pot ser,  aquesta valoració siga un simpàtic aforisme dels molts que Pla emprava, si hagués conegut Oliva (tan sols va passar en el cotxe de linia, i plovia), possiblement hauria pogut dir : Son com han menjat, "A Mos Redó".

La teluria, és la influència d'un territori sobre els seus habitants, i la nostra, la d'Oliva ens referma que som: "d'Arròs"  i de "A Mos redó" (som tant que fins i tot ens mengem la "s", i pronunciem "amorredó"), o sia amb cullera o al palp. És evident que l'arròs, eixut o caldos sempre ens l'embotim amb cullera, I no com els cursis de la Meseta, i també els insípids de València ciutat que es fan servir la forqueta, tenedor en diuen ells. Un mal costum que va començar als restaurants de la Villa y Corte, quan és va posar de moda acompanyar les peces de carn o peix del segon plat amb arròs blanc, aleshores com ja havien retirat la cullera del primer entrant, van fer costum de menjar-lo amb forqueta. Que fagen el que vulguen a les seues taules però per l'amor de Déu, no ens alliçonen a nosaltres.

No es tracta de cap nacionalisme culinari, a tots els llocs es menja arros i quelcom entre pa, no som els únics, però nosaltres, especialment,  som "d'amorredó", perquè entre d'altres, les nostres particularitats gastronòmiques, aixina es mengen. Diguemne unes quantes de salades: Les Pebreres Fassides (arròs al palp), Coques a La Calfò, Coques de recapte, Pastissets de mida o fregits, i qualsevol tros de Pa amb companatge. De dolços: llevat del "pasteló", per a les pastes, pastissets, coca en llanda, tortà i bunyols... prescindim dels coberts i ens untem els dits.

Mancada de distincions, la nostra és una menja de mos i al pap, la carència de vaixelles i coberts (fins fa unes poques dècades) en moltes llars i estrats socials del nostre poble, denota una notable humilitat a taula i una dependència dels productes de la terra i minsos complements de cacera, aviram o de pesca.

Pot ser, una de les raons més convincents de la nostra particularitat gastronòmica siga la de la falta de coberts i la de la tasca al camp, els homes anaven a treballar a de fora, i molts per a tot el dia, aleshores el més còmode per a menjar arròs, possiblement, serien les pebreres fassides. No calia ni plat ni cullera, amb una recaptera n'estaven aviats. El mateix direm dels pastissos i de les coques de recapte; de totes formes, això son son interpretacions meues que no son sòlides ni fonamentades en cap documentació

Som el que hem menjat (arròs caldós quasi tots els dies), i  com hem menjat (a grapats), de tan en tant sobretot en festes,es desperta en nosaltres l'atavisme llaurador   i gogem de la menja. No som de deixar res al plat, i tenim una gran debilitat per engolir tot el que ens ofereixen. Com a bons "gormands" mengem de quasi tot, contràriament als "friands" que només tasten  coses delicades (això diuen i fan en públic). Per a fruir en els àpats festers i d'oci encara fem servir les urpes i emprem locucions ben nostrades com: "menjar a grapats" (cacaus, dacsa, ametlles, avellanes...), "mullar" (no cal dir-ne massa de mulladors), "a pessics" (olives, ceba tendra, bunyols i altres dolços, "de picadeta" (sobretot el figatell). Vol dir això que som mes bàrbars que altres pobles?, doncs no. Som més ximples? tampoc. En un dels primers tractats sobre cuina i de com comportar-se a taula, Francesc Eixemenis, home de món, deia que els catalans (ell vivia a València) i valencians érem dels més curosos a taula, comparats amb castellans, francesos i alemanys (i dels bascs?), per eixa part eixim ben parats. Com ja hem dit abans, ha estat un tema de carències i d'estar molt arrelats a la terra, menjar a defora  al camp; de cabasset i recaptera i amb les mans tocar tot el que hem conreat i collit. Afortunadament ja utilitzem artefactes que ens faciliten una menja més higiènica però ara que venen festes, i els tiberis seran nombrosos, deixem-nos endur per la voluptuosa sensació de tocar el cel amb els dits i menjar-nos-el. He obviat dir noms i classes d'entrepans i companatges,, cascú que és trie el  recapte que li vinga en gana (aquest no és un article de receptes, és una evocació de costumari), i pegueu-li un bon mos a la festa.

a mos redo

Article Publicat en el Llibret de la Falla Institut 2016

MOSSETS DE CINEMA _________ Guillermo Sancho Hernadez

La relació entre cuina i cinema està, com la nostra falla d’enguany, plena de detalls, de matisos. És un maridatge (com diria un gurmet) artístic, molt encertat, que sovint ha permés contar centenars d’històries, expressar tota classe de sentiments, i reflectir en imatges la nostra pròpia existència.

De vegades la importància la té el mateix menjar, per saborós, o per dolent. Trobarem així plats quotidians, especials, deliciosos, eròtics o senzillament repugnants. Altres vegades (la majoria) el menjar, i el que l’envolta, és el mitjà emprat per a retractar personalitats, costums, negocis, institucions, famílies, relacions socials... La cruïlla de gastronomia i cinema ens ha deixat així, com si fóra un menú en moviment, moltes escenes inoblidables, algunes de les quals hem intentat servir pensant en els paladars cinèfils més exquisits. Jutgeu-les vosaltres:

EL DESDEJUNI, I L’ESMORZAR

Rocky (John G. Avildsen, 1976). La força de voluntat... i les proteïnes. Un despertador que sona a les quatre de la matinada. La ràdio, de fons. Cinc ous crus al got, un glop, i a córrer encara de nit pels carrers d’una gran ciutat (Filadèlfia) que està aixecant-se. Exigències d’un pla d’entrenament llegendari.

Desdejuni amb diamants (Blake Edwards, 1961). En eixe desdejuni al bell mig del carrer que acompanya als títols de crèdit inicials podem veure un dels croissants amb més glamur del setè art. És el que es menja Audrey Hepburn contemplant l’aparador de la joieria Tiffany & Co. de Nova York, en una imatge icònica, mentre sona «Moon River». L’elegància innata d’Audrey Hepburn causa sensació encara hui en dia.

Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994). Les hamburgueses (i molt en particular la «Big Kahuna», inventada per a l’ocasió), són la “pedra angular de tot bon desdejuni”. Ens ho diu Jules Winnfield (Samuel L. Jackson), el sicari que en una altra escena escolta, sorprés, com John Travolta (Vincent Vega), el seu company, li explica les diferències entre les hamburgueses (i les creïlles fregides) dels EUA i les d’Europa. Uma Thurman (Mia), en canvi, prefereix un batut.

EL PLAT PRINCIPAL

L’apartament (Billy Wilder, 1960). La seqüència dels espaguetis. L’oficinista solter C.C. Baxter (Jack Lemmon) tracta d’alleugerar la tristor sentimental de la seua companya de feina, una ascensorista (la senyoreta Kubelik, interpretada per una encisadora Shirley MacLaine), de la que està enamorat. Decideix preparar-li uns espaguetis, que escorre d’una manera especial: amb una raqueta de tennis. Aquesta pel•lícula és una obra mestra absoluta. Un conte de fades modern, que continua tan divertit, melancòlic i romàntic com el primer dia.

La dama i el vagabund (Clyde Geronimi, Hamilton Luske i Wilfred Jackson, 1955). Disney; i un dels besos més originals, innocents i captivadors de tots els temps. Una historia d’amor aparentment impossible entre dos éssers de diferents classes socials que s’estimen i només volen estar junts. I un amor que recordarem sempre gràcies (de nou) a un plat d’espaguetis, i a eixe meravellós, i tendre, bes fortuït.

Annie Hall (Woody Allen, 1977). L’escena de (l’intent, sense èxit, de cuinar) les llagostes, amb l’Alvy (Woody Allen) patint (“Ya te dije que era un error traer bichos vivos a la casa”), i Annie Hall (Diane Keaton) divertint-se d’allò més, dins d’un film que retracta les relacions personals, les inseguretats i les obsessions de l’ésser humà.

LA IMPORTÀNCIA DE LA SALSA

El Padrí (Francis Ford Coppola, 1972). Clemenza (Richard S. Castellano), un dels fidels homes del capo Vito Corleone (Marlon Brando) ensenya al seu delfí Michael Corleone (Al Pacino) la recepta de la salsa de tomaca amb carn, a l’estil italo-americà. Una de les claus de l’èxit culinari és afegir una miqueta de sucre, fins i tot.

EL DINAR FAMILIAR

Amarcord (Federico Fellini, 1973). La genial caracterització de la família i dels seus membres mitjançant un dinar que els reuneix al voltant d’una mateixa taula. La mirada lúcida de Fellini en pocs minuts, en una escena aparentment quotidiana, que té vida pròpia i que és un meravellós exemple de gran cinema.

LA CUINA ALTERNATIVA

La quimera de l’or (Charles Chaplin, 1925). En ella Chaplin, en una de les millors escenes de la història del cine, protagonitza un àpat còmic que serveix per a descriure el trist destí del seu personatge. És just quan l’inoblidable Charlot cuina primer, i es menja tot seguit, amb cerimònia, la seua pròpia sabata. En aquest mateix film Chaplin ens regala, a més, la màgica seqüència del ballet amb un parell de panets enganxats amb les forquetes.

Nou setmanes i mitja (Adrian Lyne, 1986). Mickey Rourke alimentant a Kim Basinger, ambdós enfront de la nevera, mentre sona la cançó «Bread and Butter», de «The Newbeats». Tota complicitat (la llengua juganera i els ulls tancats de la rossa, inclosos) l’escena ha sigut parodiada diverses vegades, per excessiva, i perquè cal dir que costa creure a la Basinger fent, en una sola presa, una degustació que faria vomitar a una cabra. El tast té final feliç, això sí.

El silenci dels anyells (Jonathan Demme, 1991) El famós doctor Hannibal Lecter (un terrorífic Anthony Hopkins), encara dins de la seua cel•la de seguretat i en un primer pla memorable, ens ofereix un sofisticat maridatge a base de fetge d’agent censal, faves i un bon Chianti.

Mujeres al borde de un ataque de nervios (Pedro Almodóvar, 1988). ¿Qué tiene este gazpacho?” li pregunten a Pepa (una brillant Carmen Maura), “Tomate, pepino, pimiento, cebolla, una puntita de ajo, aceite, sal, vinagre, pan duro y agua”, respon ella. “El secreto está en mezclarlo bien”, afegeix. Carmen es deixa el grapat de somnífers que també porta la seua barreja, clar.

Indiana Jones i el temple maleït (Steven Spielberg,1984), on podem veure un menú amb serp farcida, escarabats gegants, sopa d’ulls, i, a les postres, gelat de cervell de mona. Ben complet, però un poc massa arriscat per a Kate Capshaw, parella d’Indiana Jones (Harrison Ford) a la pel•lícula.

EL BERENAR SOPAR

Gràcies per la propina (Francesc Bellmunt, 1996). L’oncle Tomàs (un portentós Santiago Ramos) honra la memòria de son pare, que ja ha faltat. I ho fa a la seua manera, mitjançant un berenar on el símbol de la seua reivindicació és un pernil, aliè, que consumeix eufòric, acompanyat d’un porró de vi. El film adapta l’excelsa novel•la homònima, obra de Ferran Torrent, que a eixa mateixa escena fa un breu “cameo”. La seqüència acaba, per descomptat, amb una traca.

DOLÇOS, I POSTRES

Maleïts bastards (Quentin Tarantino, 2009). L’escena del restaurant, on l’astut i despietat coronel nazi Hans Landa (Christopher Waltz), aprofita l’aparentment plàcida degustació d’un pastís de poma (el conegut «Apfelstrudel», amb nata, a l’estil vienès), per a fer un interrogatori (educat, tens, inquietant) a una nerviosa Shosanna Dreyfus (Mélanie Laurent).

Chocolat (Lasse Hällström, 2000). La matèria primera com a inspiració de tota l’obra, com a leitmotiv del film. Un bell conte amb moralitat inclosa, ja que la xocolata també serveix per a parlar de la intolerància, de les nostres pors, i de la llibertat de triar. Vianne (Juliette Binoche) dóna vida a tot un poble amb la seua màgia de xocolatera.

Un món de fantasia o Charlie i la fàbrica de xocolata (Mel Stuart, 1971; i Tim Burton, 2005). Dues versions de la mateixa història: un viatge des dels dolços, per la màgia infantil. Gene Wilder o Johnny Depp. En qualsevol cas, el món de Willy Wonka. Inoblidable per a totes les persones que encara senten la flama de la infància viva a un raconet del seu cor.

El hijo de la novia (Juan José Campanella, 2001). El tiramisú (sempre present, i amb mascarpone) i els maldecaps del restaurant familiar que tracta de mantenir Rafael (Ricardo Darín) són algunes de les claus d’una molt emocionant pel•lícula que té en la família, l’amistat, el pas del temps i l’amor incondicional els seus temes principals.

Amélie (Jean-Pierre Jeunet, 2001). Un cant a la sensualitat. Així, una de les coses que més li agrada a Amélie (Audrey Tautou), junt amb enfonsar la mà dins dels sacs de llegums, és «partir el caramel cremat de la crema catalana (crème brûlee) amb la cullereta». Una afició que ha donat lloc a una de les imatges més reproduïdes del film: la de la protagonista amb la cullera a la mà.

Forrest Gump (Robert Zemeckis, 1994). Com diu la mare de Forrest (interpretat per Tom Hanks) la vida és com una caixa de bombons, mai saps el que et va a tocar. Una metàfora de l’existència, que tots ja sabem (o almenys intuïm) i que també amb massa freqüència oblidem.

Hi havia una vegada a Amèrica (Sergio Leone, 1984). En una seqüència inoblidable, Leone ens retrata la innocència de «Patsy» Goldberg (Brian Bloom). Criat al carrer i futur gàngster, vol comportar-se com un adult però, al cap i a la fi, no deixa de ser un xiquet, que passa gana, i que no pot resistir-se davant de la temptació d’ un pastís de nata. Amb una senzilla escena es descriuen, a més, les necessitats i les precarietats pròpies d’una societat i d’una determinada època.

ELS EXCESSOS

La llegenda de l’indomable (Stuart Rosenberg, 1967). La mítica escena dels ous. Luke Jackson (Paul Newman) i una gran aposta: 50 ous bullits (durs, i ja pelats), i un termini d’una hora de rellotge per menjar-se’ls. La resta és història, almenys del cinema.

El viatge de Chihiro (Hayao Miyazaki, 2001). Els pares de Chihiro, la valenta xiqueta protagonista, són convertits en porcs per comportar-se davant d’un tiberi com a tals. Ella els ha de salvar, desfent l’encanteri. Màgia, simbolisme, obra de culte i monument a l’animació.

Ocean’s Eleven (Steven Soderbergh, 2001). Només un detall: Brad Pitt (Rusty Ryan) surt menjant i/o bevent a quasi totes les escenes.

Canyes i fang (Cañas y Barro, Rafael Romero Marchent, 1978). Tot i ser una sèrie de TVE, que adapta la novel•la de Blasco Ibáñez, i no estrictament un film, ha incorporat a l’imaginari valencià l’etern record de Sangonera, morint d’una fartada, i alguna dita sobre la possibilitat de «rebentar com Sangonereta», adreçada a qui sembla en el seus hàbits tractar d’igualar (o inclús superar) al protagonista del luctuós succés.

LA COPETA DE DESPRÉS

Un dels nostres (Martin Scorsese, 1990). En un gran pla seqüència, polisèmic, el gàngster Henry (Ray Liotta) sorprén a la seua parella Karen (Lorraine Bracco), i a tota l’audiència. Ho fa passant des del carrer, i per la cuina, fins a l’interior d’un exclusiu local, per poder prendre així una copa en un lloc preferent de la sala.
En qualsevol cas, i com a còctel també destacable, el preferit de James Bond, sense dubte el Martini amb vodka més famós del cinema. Mesclat, no agitat.

I... LA GUINDA DEL PASTÍS

Ratatouille (Brad Bird, 2007). La història d’animació de Pixar sobre una rata (Rémy) que somnia en convertir-se en xef a París és una delícia. L’escena que destaquem és una obra d’art. En ella, el crític gastronòmic Anton Ego (atenció al cognom) conclou que «No qualsevol pot convertir-se en un gran artista però un gran artista pot provenir de qualsevol lloc», i ens ho diu després d’haver viatjat en el temps (en un particular Rosebud), i d’haver retornat a la infància, assaborint el plat que dóna nom a aquesta joia de l’animació.

 

Article Publicat en el Llibret de la Falla Institut 2016

 

LA CAPITAL MUNDIAL Dlas vegar article 2EL JOC

Si tanquem un segon els ulls i pensem en una ciutat del món representativa del joc, almenys en el sentit més adult de la paraula (encara que, com veurem, és molt més que això), sempre ens apareix a la ment la imatge de Las Vegas. Pot ser algú ens dirà que l’asiàtica Macau (també present a la nostra falla d’enguany) és la que més diners mou hui en dia, o que la monegasca Monte Carlo és molt més glamurosa. I segurament tindrà raó, com també és cert que entre les ciutats consagrades a l’entreteniment cap pot competir amb la història i el magnetisme de Las Vegas.

La ciutat del pecat, com també és coneguda, deu el seu nom a un explorador espanyol i el seu desenvolupament a un gàngster (Bugsy Siegel), i compta amb dues zones d’obligada visita turística: l’anomenat downtown, la part antiga, on el carrer Fremont és el gran protagonista; i la part nova, situada a Las Vegas Boulevard, una impressionant avinguda batejada també com The Strip.

Passejar pel Fremont és gaudir de l’encant de la part clàssica de Las Vegas. Per a molts, la més genuïna. Allí trobareu el mític vaquer de neó, el casino Golden Nugget, i també l’atracció del Fremont Street Experience, més recent, una enorme bòveda de canó que fa del cel una pantalla gegant. Als xics d’U2 també els va agradar el barri, com es veu al videoclip de I still haven`t found what I’m looking for, una de les seues millors cançons.

Però l’actual cor de Las Vegas es troba a l’avinguda més representativa de la ciutat: The Strip. És l’autèntic símbol de Las Vegas, amb alguns dels hotels més grans i luxosos del món, comunicats per monorail, i que a més de casinos tenen restaurants, discoteques, galeries comercials, museus, teatres, piscines i espectacles de tota mena. Així, de nord a sud, i per citar alguns, podrem trobar:
L’Stratosphere, amb l’aparença d’una torre de control, compta amb algunes de les atraccions més elevades del món, i també amb les vistes panoràmiques més impressionants de la ciutat. Prop, el Circus Circus, un autèntic parc temàtic dedicat al circ; i més avant el Venetian, situat on estava el Sands. És un dels hotels més luxosos, i recrea Venècia amb gòndoles incloses. Enfront està el Treasure Island, envoltat d’aigua i amb un espectacle gratuït, cada mitja hora, que inclou especialistes, vaixells de pirates, sirenes i focs artificials. Un poc més enllà està el Mirage, un dels més famosos: centrat en la Polinèsia, amb un volcà artificial, un delfinari i un dels espectacles més coneguts del Cirque du Soleil, Love, dedicat als Beatles.

Més avant, el Caesars Palace: un dels històrics, un gratacels amb la forma d’un temple romà. Els protagonistes de la pel·licula Resacón en Las Vegas i Ocean’s Eleven s’allotjaven en ell. Ha acollit en els últims anys les actuacions d’il•lustres com Celine Dion, Elton John o Shania Twain, entre altres artistes.

El Bellagio, un altre dels hotels que forma part de la cultura popular. Inspirat en les viles del llac Como, destaca per la seua elegància. Les fonts del seu llac artificial (The Fountains) ballen durant tot el dia al so de Frank Sinatra i Elvis Presley, entre altres, en un bell espectacle, gratuït i imprescindible. La vista de les fonts des de les terrasses frontals és inoblidable i la foto, per al record. L’hotel compta també amb un impressionant jardí botànic i amb l’exclusiva pastisseria Jean Phillipe, una autèntica meravella per als sentits decorada amb una cascada de xocolata de rècord Guiness. A més, al grandiós teatre de l’hotel es pot gaudir amb l’espectacle “O” del Cirque du Soleil, que ja ha complit 15 anys. És l’hotel que més apareix a la peli Ocean´s Eleven, i un dels tres que George Clooney i els seus amics visiten, junt al MGM i el Mirage.

Just al costat del Bellagio s’alça el City Center, un complex que és la gran aposta de Las Vegas per al segle XXI. Cal destacar també el París Las Vegas: com el seu nom indica, la rèplica de la ciutat de París, amb Torre Eiffel i Arc del Triomf inclosos. I al costat l’antic Aladdin, hui Planet Hollywood, conegut per ser on Elvis Presley es va casar amb Priscilla.

El MGM Grand és un altre dels clàssics. Cobert amb una llum verda de neó que el fa inconfusible, ha sigut seu habitual de concerts, de combats de boxa mítics (junt amb el Caesars Palace), i pot presumir de pools & nightlife d’alt nivell. Això sí, personalment no m’ agraden el lleons en captivitat que tenen allí (o tenien, almenys), exposats al públic com si això fora la fira de Xàtiva.

El New York, New York, que reprodueix els edificis emblemàtics de la ciutat que mai dorm, i compta amb una gran i original muntanya russa a la façana. Més al sud trobem l’Excalibur, amb forma de castells que semblen joguines, i temàtica medieval un poc postissa. El Luxor, amb una espectacular piràmide negra de cristal i una esfinx que ens trasllada a la màgia de l’antic Egipte. I el Mandalay Bay, famós per les seues piscines d’ones, el seu aquari, i perquè recentment ha acollit importants cites esportives.

Per altra banda, Las Vegas té el clima propi de la seua situació geogràfica, al bell mig del desert: hiverns freds, i estius calorosos i implacables a certes hores del dia. Tot i que de vegades la sensació sembla d’ofec, t’ acostumes, i encara que no és la nostra calor humida, no són gens recomanables els passejos al ple migdia. Millor a les piscines o fresquets a l’ hotel. Això sí, l’ aire condicionat està posat a l’ americana, fregant la pulmonia.

Com ja hem vist, es pot estar perfectament de visita turística a Las Vegas i nLas vegas articleo jugar-se ni un gallet. No obstant, n’ hi ha qui es deixa uns dòlars a la ruleta, per a no dir després a casa que no ha provat sort. A banda del pòquer, el Black Jack o les màquines escurabutxaques també tenen el seu públic, ben curiós. Martingales (no recomanables) a banda, cal recordar que a la llarga sempre és perd (al contrari que en les pel•lícules) i, per desgràcia, a la curta de vegades també. I en qualsevol cas, n’ hi ha mil coses per fer i veure a Las Vegas a més de jugar als casinos, que són antres de perdició...ni finestres tenen, per a que no te n’ adones del pas del temps. I per als amants de l’audiovisual, compte, perquè les fotos i els vídeos dins dels hotels en direcció a la zona del casino estan per norma general prohibits.

Però n’ hi ha molta més vida a Las Vegas, més enllà de la visita a eixos parcs temàtics que són el hotels.

Així, es pot anar d’excursió en avioneta a la zona de Grand Canyon, almenys un dia sencer, per a gaudir d’una de les meravelles del món, un parc natural increïble ben a prop, al veí estat d’Arizona. Una altra activitat aèria inoblidable es sobrevolar en helicòpter la ciutat, especialment de nit.

Es pot acabar amb el tòpic del menjar ràpid americà, i gaudir de la bona cuina. El buffet del Bellagio, o del Caesars, són llocs segurs per a alimentar-se sense caure en el risc (freqüent als EUA) de rebentar de colesterol, o de fer plorar al nostre dietista. N’ hi ha varietat: es pot des de menjar només ensalades fins a tastar vàries classes d’arròs o pasta, la carn de búfal o el marisc d’ Alaska. La quantitat de postres és inabastable, fins el punt que solen presentar-los en una font piramidal d’una considerable alçària. Això provoca que, de vegades, veure menjar les postres a alguns turistes nascuts als EUA siga possiblement un dels espectacles més desconeguts de Las Vegas. Per als gurmets més exigents, estan els restaurants del chefs Joël Rebouchon, o de Julián Serrano (carregats d’estrelles Michelin), o dels més mediàtics Gordon Ramsay o José Andrés, que reivindica amb gran èxit la paella valenciana des de fa anys.
També es pot anar a veure espectacles de tota classe, com hem dit ja, o bé participar en un del més recurrents quan es parla de Las Vegas: casar-se. Les capelles (chapels) tenen ofertes de cerimònies de tota las vegas article 3mena, algunes totalment vàlides quan es torna a la realitat domèstica i també altres que només aprofiten per fer unes rialles, i són més pròpies d’un Carnestoltes de tercera divisió.

Es pot anar de compres, tant a les exclusives galeries comercials de l’Strip, com als Premium Outlets de la ciutat, al nord de l’avinguda, que valen la pena pel que fa als preus, especialment en els productes americans.

O, simplement, deixar-se portar per l’ambient de la ciutat (hui en dia orientada a tot tipus de turisme, com hem vist, inclús el familiar). Fer-se la foto típica davant del cartell de Welcome to Fabulous Las Vegas, al sud de l’ Strip, amb el Mandalay al fons. Confirmar que, com a la resta de ciutats dels EUA, no n’hi ha botonet de planta 13 a l’ascensor. Comprovar que a Las Vegas la gent va a passar-s’ho bé. Trobar-se tota classe de persones, vips inclosos (n’hi ha qui en la mateixa setmana ha coincidit amb Tyra Banks només registrar-se a l’hotel, amb Rod Stewart entrant al show del Circ del Sol, i amb James Woods a un restaurant, sopant just a la taula del costat). Creuar-se pel carrer amb més d’un Elvis Presley que segurament no és l’original. I, ja de nit, gaudir de les façanes enllumenades, veure les publicitats de l’ofici més vell del món...experimentar, en definitiva, la major barreja d’ostentació, de kitsch, d’elegància i de luxe, d’arquitectura futurista i decadent, la rèplica autèntica, la sublimació del cartró pedra que caracteritza a una ciutat que és al final una metàfora de la nostra pròpia existència. N’hi ha que veure-la almenys una vegada en la vida, encara que siga per a després criticar-la. I, per a la resta, el seu propi eslògan: What happens in Vegas stays in Vegas.

L’amic faller d’en Rusty Ryan.

Article publicat en el LLibret de la Falla Institut 2015

article ana Parra1

article ana Parra 2_

article ana Parra 3
Article publicat en el Llibret de ACBSF 2015.